Actualment, més de 300.000 espècies d'escarabats habiten el planeta Terra. Aquests insectes es poden trobar a tot arreu excepte als casquets nevats polars: en deserts càlids, selves humides, estepes seques i en aigua salada o dolça. Vénen en una àmplia gamma de mides: des d'1 mm fins a 30 cm o més! Poden moure's exclusivament per terra, tenir un o dos parells d'ales o nedar a l'aigua.
Aquests animals increïbles ocupar un lloc molt important Els escarabats tenen un paper en moltes cadenes ecològiques: proporcionen aliment a ocells, insectívors i altres escarabats. Els escarabats mateixos poden ser depredadors i controlar poblacions d'altres escarabats o insectes més petits. Alguns escarabats s'alimenten de plantes, controlant així el creixement dels productors.
Informació general
L'estructura de tots els escarabats és certament Varia, però en generalSempre es pot descriure. La majoria dels escarabats tenen un cap diferent, que probablement conté antenes, ulls i aparell bucal. Darrere del cap hi ha la següent secció del cos: el tòrax. En relació amb el cap, és menys mòbil. El primer i el segon parell de potes es troben al tòrax. L'últim segment del cos és l'abdomen. Conté l'últim parell de potes, les obertures de les glàndules excretores i les secrecions, que l'escarabat utilitza per marcar el territori o deixar un rastre per comunicar-se amb altres escarabats, i els espiracles.
Entre les seccions abdominal i toràcica es troben les ales. Ambdues ales estan amagades sota èlitres durs, que serveix com a protecció contra danys externs. Aquestes ales sovint es desenvolupen en els escarabats durant la fase de pupa, formant-se a partir de teixits inicials. Molta gent sovint es pregunta: "Quantes ales té un escarabat?". Els escarabats no poden tenir més de dues ales, és a dir, no més d'un parell.
Tot el cos de l'escarabat està cobert coberta quitinosa dura, que funciona com un exoesquelet. Aquesta coberta també protegeix els òrgans interns de l'escarabat de danys mecànics. El mateix material també s'utilitza per fabricar els èlitres durs, que cobreixen les ales de l'escarabat quan està en repòs i les protegeixen dels danys.
L'estructura de l'aparell bucal dels escarabats
El cap de l'escarabat, i en particular l'aparell bucal, consta de diversos components:
- Llavi superior;
- Llavi inferior;
- Òrgans rosegadors;
- Antennes;
El llavi superior s'anomena labrum i és un plec de pell, que cobreix les peces bucals quan està en repòs. Conté nombrosos receptors gustatius i tàctils sensibles. Aquests ajuden l'insecte a determinar si els objectes són comestibles. Els òrgans mastegadors —les mandíbules i els maxil·lars (mandíbula superior i inferior, respectivament)— descansen a sota.
El seu nombre és igual, cosa que significa que l'escarabat té tantes maxil·les com mandíbules. Aquestes maxil·les tenen apèndixs serrats que ajuden les mandíbules a agafar les preses, arrencar trossos petits i triturar-los durant el temps que calgui per produir trossos manejables. Aleshores, l'aliment es tritura i, amb l'ajuda de les maxil·les i el llavi, es transporta més profundament a la cavitat oral, tan a prop de l'esòfag com sigui possible.
Diversos tipus de palps (labials, maxil·lars i altres) situats al cap proporcionen a l'escarabat informació essencial sobre el món que l'envolta, ja que la majoria d'insectes tenen una visió relativament deficient. Els palps poden detectar les olors de possibles parelles o perills, vibracions de l'aire i canvis de temperatura. També poden actuar com a òrgan tàctil, examinant substrats o aliments desconeguts.
Funcions de rosegar
L'aparell bucal rosegador serveix al seu propietari no només com un òrgan de nutrició eficaç, però també com a mitjà de defensa contra depredadors i intrusos: els músculs oposats que estenen les mandíbules horitzontalment posseeixen una força notable, cosa que permet a les formigues subjectar objectes diversos milers de vegades més pesats que elles mateixes. Aquesta mossegada no és perillosa (a menys que l'escarabat tingui glàndules verinoses), però és força dolorosa i pot distreure l'atacant durant un curt període de temps, permetent que l'escarabat escapi il·lès.
L'aliment dels escarabats amb una estructura rosegadora sovint és els escarabats es tornen més petits(Exemples d'aquests depredadors inclouen els escarabats terrestres i les marietes), parts de plantes o plantes senceres (moltes espècies d'erugues, llagostes i llagostes). Les vespes papereres utilitzen les seves mandíbules per arrencar petites seccions d'escorça i fusta vella de soques seques, després les "masteguen", barrejant-les bé amb saliva enganxosa i convertint-les en una polpa enganxosa que és força forta i dura després d'assecar-se. Això és el que utilitzaran més tard per construir el seu niu.
L'estructura de les peces bucals varia molt entre els escarabats, depenent de les seves preferències dietètiques, hàbitat, mida i nínxol ecològic. Tanmateix, l'esquema general anterior s'aplica a qualsevol escarabat.
Altres tipus d'aparells orals
Les peces bucals dels escarabats pertany al tipus rosegadorEs creu que els altres tipus van evolucionar a partir de l'aparell bucal rosegador:
- Xuclant;
- Llepar;
- Pírcing-xucció;
- Rosegar i llepar;
Aquests tipus també es troben àmpliament entre insectes que ens envoltenEls lepidòpters, com les papallones i les arnes, tenen el tipus xuclador. Aquests insectes s'alimenten del nèctar de les flors, i la seva llarga probòscide buida els ajuda a extreure nutrients de les profunditats de les flors. Les mosques tenen el tipus llepador. L'estructura principal d'aquest tipus és un llavi inferior hipertrofiat, modificat en una probòscide, que la mosca utilitza per capturar partícules d'aliment líquid (melmelada o mel) i lliurar-les a l'esòfag.
Tothom coneix els mosquits tenir un aparell bucal perforador-xuclador, format a partir del labrum i dos parells de mandíbules. El tub buit està adaptat per perforar la capa superior de teixit i extreure'n el contingut. Tots els himenòpters posseeixen el tipus rosegador-llepador. Aquest tipus està format a partir del labrum i les maxil·les modificades.
De fet Hi ha molts tipus d'aparells orals, però tots van evolucionar a partir d'escarabats rosegadors. Tanmateix, sovint és molt difícil determinar com van evolucionar certes parts d'un nou tipus. Per tant, l'estudi dels escarabats i les seves mutacions continua fins avui, i el nombre d'espècies augmenta diàriament.
